Ho podríem definir com callar-se i passar desapercebut en determinades situacions tot fent veure que no es sap res d’un determinat tema amb la intenció de treure’n un redit del tipus que sigui. Clarament, és una actitud o forma de fer universal que podem veure en el cinema o literatura de tot arreu i que, a casa nostre, també són molts els que la utilitzen quan els hi convé.
La pregunta què ens fem és la següent: És lícit que un ens públic faci el paper de boig? Com pot actuar així una institució pública?
Amb uns senzills exemples s’entendrà perfectament.
Imaginem un ajuntament d’un micro-poble amb una secretària i dues administratives que rep 84 instàncies per part d’una associació de veïns. D’aquestes 3 les ha contestat satisfactòriament, 6 les ha respost però sense contestar el què es demanava i 75 no les ha contestat amb l’argument que “no tenen mitjans per fer-ho”.
En el segon exemple, un ajuntament hauria fet la primera aprovació d’un POUM el novembre de 2019 i gairebé tres anys després encara ho hauria resolt la muntanya d’al·legacions que va rebre on time. Imaginem que quan algun afectat demanés pel tema, la resposta fos del tipus hi estem treballant, ara està en mans de la Diputació, estem pendents d’uns informes d’un organisme, etc. El tercer també seria d’un ajuntament que hauria fet una reunió amb els veïns per explicar-los l’adhesió al Parc Regional del Pre-Pirineu Català. En aquesta no s’hauria dit res de la compra de Peguera i l’expropiació dels Rasos.
En podríem trobar bastants més però, amb aquests tres, ja queda suficientment il·lustrat.
Per més que en la seva vida personal sigui acceptable que els membres del consistoris dels exemples facin el paper de boig, no ho és de cap manera que una institució actuï així. Qualsevol ens públic ha de procedir amb diligència, transparència, neutralitat i sempre respectant la llei. El nostre ajuntament, també.
